RESUM

Teleporqueria, telescombraries, telerealitat… són paraules que s’han incorporat al nostre llenguatge els darrers anys i que normalment són utilitzades per atacar a altres, mai per descriure el que un fa o li agrada. On comença la teleporqueria? És una difícil pregunta, però en tot cas està clar que les nostres graelles televisives s’han vist cada cop més envaïdes per programes que fa uns anys haurien avergonyit tothom i que avui tenen uns índexs d’audiència que fan que s’hi mantinguin.

DESENVOLUPAMENT

1. Teleporqueria?

La primera cosa que ha de fer qualsevol intent d’anàlisi seriosa d’algun fenomen és definir bé el seu objecte d’estudi. Això en aquest cas és sempre difícil: l’interrogant és si realment existeix la teleporqueria i exactament què ho és i què no ho és, o si parlem d’un tipus de programa o d’una manera de fer televisió (existeixen, per exemple, els informatius porqueria?). I el cert és que no hi ha una única resposta, que totes són subjectives i que el límit és molt relatiu. Segurament hi hauria alguns noms de programa o de professional que ens vindrien al cap i en què la gran majoria hi coincidiria, però n’hi ha d’altres en què ja no estaria tan clar. De manera que cadascú posa el seu propi límit al que és i no és teleporqueria. Per si us pot servir, el CAC intenta fer una definició més o menys “acadèmica”:

Els espais teleescombraries són aquells que menyspreen la dignitat de les persones, que no respecten la vida privada o la intimitat, que inciten a la violència o que utilitzen un llenguatge massa barroer.
Aquests programes tenen com a únic objectiu: obtenir la màxima audiència amb continguts barats i senzills de produir i, sovint, converteixen en espectacle la vida de determinats personatges que són manipulats a canvi de diners o celebritat.

Es fan programes d’aquests per qüestions econòmiques, cal no oblidar que un requisit perquè es facin és que tinguin audiència i per tant podem preguntar-nos per què tenen audiència i què ens ha de fer plantejar això com a ciutadans.

2. Activitat: anàlisi d’un fragment

Aquest és un fragment d’un conegut programa de tarda en què s’entrevista una mare i el seu fill. A sota teniu algunes possibles preguntes:

1.  El programa es planteja com un programa d’humor? Per quina raó porten convidats? Per què riu el públic?

2. Com definiries l’actitud de la presentadora? Creus que li importen els dos convidats i el problema que tenen? Diries que està afectada?

3. (segons la resposta anterior) Si li importen, per què els fa fer el ridícul (la gent se n’està rient)? I si no li importen, per què els convida?

4. Pensa persones (o llocs) a qui acudir quan hi ha un problema familiar, emocional… La Patricia és algun d’aquestes persones? Creus que un  professional podria arreglar un problema així en una entrevista de deu minuts?

5. Creus que han fet alguna entrevista amb aquests dos abans del programa, és a dir, ja sabien com era el noi? Com és que surten cartells escrits amb frases que acaba de dir un convidat? Creus que els escriuen en aquell moment o ja els tenien preparats?

6. Creus que és casualitat que hi hagi una càmera preparada a la porta per seguir algú que vol marxar? I per què el segueix la càmera si ell ha dit que vol marxar i no vol parlar més? Què pot buscar el realitzador fent que un càmera el vagi seguint?

7. Què creus que pensa la mare sobre la situació i sobre els riures del públic?  Com reaccionaries tu si expliques una desgràcia i la gent es riu? Per què creus que deu haver anat al programa a explicar tot això, què espera que passi?

8. T’ha fet riure la situació? Per què creus que ens fa riure veure una mare que aparentment sembla desesperada i un fill menyspreant-la d’aquesta manera?