Administrar

PODEU ENVIAR DUBTES, COMENTARIS, ACTIVITATS a pepepollenca@gmail.com / garcia1@iesguillemcifre.cat

En defensa de Salvador

iesgc | 27 Novembre, 2006 12:33

Més informació sobre Salvador per millorar el comentari, en aquest cas un article de Capi Vidal publicat a l'estel negre d'octubre que podeu contrastar amb la visió crítica que teniu a la fotocòpia.

La pel·lícula de Manuel Huerga havia estat acompanyada, enfront de l’aplaudiment gairebé general de la crítica especialitzada i de la seva bona acollida en el Festival de Cannes, d’una petita polèmica les setmanes prèvies a la seva estrena el passat 15 de setembre. S’acusava el film —acusacions que moltes vegades semblaven fabricades a priori— de falsejar l’autèntica història de Puig Antich amb un to reaccionari (?), didàctic —perquè el jovent no vagi pel camí: infumable conclusió—, de ser comprensiva amb els franquistes —més bé del que es tracta és que els policies i altres funcionaris en la pel·lícula, al marge dels seus cruels actes i del repugnant règim al qual serviren, estan molt bé representats en el film i tenen trets humans; propi de les grans pel·lícules amb personatges en tres dimensions— i crec que algú va arribar a mencionar, tal vegada en ple deliri lisèrgic, que s’havia convertit Puig Antic en un... nacionalista català! Una mostra més de l’estultícia d’algunes de les crítiques —sembla que no totes provenen del món llibertari— és la de culpar l’organització terrorista ETA de l’execució del militant del MIL. L’explicació la tenim en una frase del protagonista pel que fa al cas, frase que sembla que va dir l’autèntic Puig Antich, quan es produeix l’atemptat que acaba amb Carrero Blanco, i que el que ve a significar és que el règim franquista l’utilitzaria com a cap de turc —no va ser l’únic, cal recordar el polonès Heinz (que després resultaria que era alemany), també assassinat donant-li garrot i que va inspirar l’obra La torna, que tants disgusts va costar al seu temps a Els Joglars, i el documental La muerte de nadie (2004), realitzat pel valencià Joan Dolç.

Estem parlant d’una pel·lícula de ficció, amb un temps limitat que ha de dedicar-se més a la dramatització que al didactisme, a la qual no se li pot exigir que relati minuciosament tot el que va ser el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i que aprofundeixi en les seves motivacions i ideologia, deixant de banda les mitificacions de persones i col·lectius, concepte que l’anarquisme rebutja de ple, però en el qual alguns prefereixen insistir: anticapitalisme, consellisme marxisme, anarquisme... Tot això es menciona en la pel·lícula com a part del MIL, però resultaria impossible donar una explicació de com ho entenien; per això resta pendent una bona tasca documental a la qual se li pot exigir tot això com a part d’un autèntic projecte de recuperació de la memòria col·lectiva en aquest adormit país al qual li costa pena mirar enrere, a un passat sòrdid que no queda gaire lluny. Per això, la pel·lícula Salvador resulta un excel·lent punt de partida.  

El film de Huerga, a més d’excepcional pels seus valors cinematogràfics, em sembla valent i honest; com a recuperació de la memòria col·lectiva en part, sí, però també com a reivindicació d’unes persones que decidiren actuar enfront del crim d’Estat. I van actuar com ells van considerar correcte, «expropiant» la riquesa i lliurant-la a la classe oprimida, donant suport al sector obrer que s’estava començant a organitzar al marge de partits i sindicats. En cap moment es jutja com a equivocada o ingènua aquesta manera d’actuar, ni es mostra un protagonista —excepcional Daniel Brühl— penedit de cap dels seus actes. Uns crèdits al principi de la pel·lícula reivindiquen un al·lot que va decidir no doblegar-se davant d’un país que majoritàriament ho havia fet —i això courà a gran part de l’esquerra que va veure com el dictador moria al llit—; les seves motivacions queden perfectament explícites en el relat del seu misser: «no lluitàvem només per acabar amb una dictadura, també per construir una societat sense classes» —

recordem que algunes crítiques volien veure en el Salvador de ficció un simple lluitador per les llibertats democràtiques, la qual cosa es contradiu clarament en aquesta frase. La història personal de Salvador, amb la seva importància en el conjunt al costat de la seva militància política i essent perfectament legítim que es mostri, ens revela un al·lot normal i vitalista, amb conflictes familiars —la significativa i emotiva història del pare, antic combatent republicà, m’estimo més deixar-la verge als ulls dels espectadors— i primers passos amorosos amb joves alienes a la seva vida clandestina. Si hem de buscar un defecte a la pel·lícula, estaria en el personatge interpretat per Leonardo Sbaraglia, brutal i ignorant funcionari de presons d’antuvi i que patirà un procés de canvi —que desembocarà en una actitud durant l’execució sens dubte irreal i acostada al ridícul, encara que desconec la història real d’aquest personatge; a vegades, la realitat supera la ficció— gràcies a la humanitat de Salvador. Al marge d’aquest detall, no observo cap maniqueisme —ni tan sols en aquest menyspreable botxí, que veiem preparant i executant la seva feina, revers tal vegada del reflectit per Azcona i Berlanga en la seva genial pel·lícula— i tot resulta punyent en el tram final de la narració, pot ser el millor del film, molt ben acompanyat per la música de Lluís Llach. Si pot quedar clara la història central concisa i directa que ens explica Salvador, hi ha moltes intencions en aquesta ambiciosa obra, per la qual cosa no se la pot jutjat de manera reduccionista ni crec que se la pugui acusar de tebiesa. Existeix una diatriba ferotge contra la pena de mort, situada en un context més ampli, però perfectament vàlida per ella mateixa, la qual cosa no contradiu la intencionalitat radical contra un ordre establert; es mostra com es va acabar amb una gran generació d’un país amb la millor arma per al poder: la por; i existeix una crítica implícita a allò que seria posteriorment la Transició democràtica, amb alguns apunts irònics impagables. En suma, una pel·lícula que val la pena veure despullada de tot prejudici, fins i tot el delicat fet que estiguem davant d’una gran producció capitalista on han posat diners diferents administracions; així passa en la immensa majoria de les produccions cinematogràfiques i, malgrat tot, en aquest cas confio en la honestedat i independència dels realitzadors.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS